Autodeterminació

El dret a l’autodeterminació, és un principi fonamental dels drets humans, [1] és tracta del dret individual i col·lectiu a “decidir lliurement… la condició política i a perseguir lliurement… el desenvolupament econòmic, social i cultural.” El principi d’autodeterminació es considera generalment relacionat al procés de descolonització que es va donar després de la promulgació de la Carta de les Nacions Unides, l’any 1945. La obligació de respectar el principi d’autodeterminació és una característica destacada de la Carta, que apareix tant al seu preàmbul com a l’article 1.

El dret a l’autodeterminació és una norma de Ius cogens. Les normes de Ius cogens constitueixen el nivell més alt de les lleis internacionals i han de ser obeïdes sempre.

Antedecents

Aquest principi va ser formulat per primer cop pel president dels Estats Units Woodrow Wilson en els seus Catorze Punts; i va ser important en el Tractat de Versalles per dibuixar les fronteres de l’Europa Oriental i apuntar a la descolonització. Molts dels conceptes resumits en l’ideal d’autodeterminació poden trobar-se en documents anteriors com ara la Declaració d’Independència dels Estats Units d’Amèrica.

El dret a l’autodeterminació ha estat reclamat en dècades recents per pobles d’arreu del món. En la majoria dels casos es planteja per una minoria ètnica o religiosa que persegueix la independència d’una majoria per evitar la seva discriminació o persecució.

La Constitució de la Unió Soviètica reconeixia aquest dret a les seves repúbliques, però no va posar-se en pràctica fins a la perestroika, i va portar a la disgregació de la Unió Soviètica.

Carta de les Nacions Unides

Quan es va ratificar la Carta de les Nacions Unides el 1951, els signataris van introduir el dret dels pobles a l’autodeterminació en el marc del dret i la diplomàcia internacionals.

El propòsit de la clàsula de l’autodeterminació era el de permetre que les antigues colònies que existien abans de la Segona Guerra Mundial poguessin decidir lliurement llur futur. Tanmateix, després de la descolonització, el dret d’autodeterminació s’entenia aplicable només als estats i no als pobles, i es circumscrivia als principis d’integritat territorial i de no ingerència en els afers interns. Moltes de les antigues colònies que havien accedit a la independència varen enfrontar-se a moviments secessionistes i irredentistes i es va produir un consens internacional que l’autodeterminació no era aplicable a aquests moviments.

Declaració dels drets Humans

La Declaració dels Drets Humans de Nacions Unides del 1970 va circumscriure el dret d’autodeterminació a la doctrina del protocol internacional. En resum, tot poble té dret a la lliure determinació per enfrontar situacions de manca de representació o d’opressió per part d’un govern determinat.

Es produeix una tensió entre el concepte d’autodeterminació i el d’integritat territorial. Aquest conflicte ha estat resolt en la pràctica definint que “poble” amb dret a l’autodeterminació són les persones que viuen en un mateix estat-nació més que les persones que comparteixen una mateixa cultura o llengua. És per això que l’autodeterminació en els inicis del segle XXI no empara les aspiracions polítiques de les minories ètniques oprimides.

Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics

Les Nacions Unides van proclamar, l’any 1966, el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics, que va entrar en vigor l’any 1976 i va ser ratificat per l’Estat Espanyol el 27 de juliol de 1977, segons consta en aquest document, a les Nacions Unides: Status of ratifications.

El seu Article 1 proclama:
Tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació. En virtut d’aquest dret determinen lliurement el seu estatut polític i procuren també pel seu desenvolupament, econòmic, social i cultural.
Tots els pobles poden, per a les seves pròpies finalitats, disposar lliurement de llurs riqueses i de llurs recursos naturals sense perjudicar, però, cap de les obligacions que sorgeixen de la cooperació econòmica internacional basada en un principi de benefici recíproc, i també del dret internacional. En cap cas, un poble no pot ser privat dels seus mitjans de subsistència.
Els estats part en aquest pacte, incloent-hi aquells que tenen responsabilitat d’administrar territoris no autònoms, i territoris en fideïcomís, promouran l’exercici del dret a l’autodeterminació i respectaran aquest dret d’acord amb les disposicions de la Carta de les Nacions Unides.

Queda a l’aire, però, la definició de poble.

Moviment d’alliberament nacional

Un moviment d’alliberament nacional és un moviment que sorgeix en pobles o nacions no reconeguts pel poder oficial, però que en un passat històric havien disposat d’institucions polítiques pròpies.

Les característiques dels moviments d’alliberament nacional, segons Jaume Renyer, són les següents:

- Els moviments d’alliberament nacional disposen d’una ideologia clarament d’esquerres amb connotacions marxistes-leninistes. Els grups independentistes començaran a associar la seva lluita independentista amb la lluita de classes ja que consideren als burgesos autòctons com aliats dels colonitzadors.

- Els moviments d’alliberament nacional tenen una concepció de lluita independentista entesa en un context de lluita anticolonial, és a dir, consideren el seu país colonitzat per una metròpoli, per un Estat imperialista.

- Els moviments d’alliberament nacional justifiquen la utilització de la lluita armada per combatre als Estats opressors ja que l’entenen com quelcom avantguardista. La direcció del grup armat serà, també, qui dirigeixi el conjunt del moviment independentista.

Tots els moviments d’alliberament nacional -seguint el mateix autor- tindrien les fases següents:

- La primera fase és l’anomenada fase de propaganda i agitació armada. Si aquesta aconsegueix un suport popular prou ampli i, alhora, un moviment polític que li doni suport, es passa a la segona fase.

- La segona fase consisteix en radicalitzar el tipus d’accions i l’estratègia. Si el suport, altrament, és suficient es passa a la tercera i última fase.

- La tercera fase, i última del procés, consisteix a disputar una lluita directa i sense pal·liatius contra l’Estat considerat opressor.

L’exemple clàssic d’un moviment d’alliberament nacional va ser el Front d’Alliberament Nacional algerià, que aconseguí la independència davant la metròpoli francesa en la dècada dels 60 del segle XX després d’una llarga lluita.

Un exemple actual dels moviments d’alliberament nacional és l’Exèrcit Zapatista d’Aliberament Nacional

El nacionalisme

El nacionalisme és una actitud política derivada directament del fet d’atribuir, en un terreny ètico-polític, un gran valor al fet nacional o a la nació. Les manifestacions variades que aquesta actitud política ha tingut obliguen a parlar de nacionalismes, més que no pas de nacionalisme. No té el mateix contingut el nacionalisme que hom pot detectar abans de la Revolució Francesa, o quan, avui, hom el contempla en acció als països poc abans sotmesos a dominació colonial. Tampoc no és el mateix el nacionalisme que manifesta i estimula l’estat nació d’aquell nacionalisme que, a l’interior del mateix estat, poden manifestar-hi nacions minoritàries.

En un primer temps, que arrenca del set-cents, el nacionalisme tendeix bàsicament a la construcció de nous estats o a la lluita per la independència davant els atacs exteriors. Aquí, nacionalisme és ja més que un pur sentiment nacional, i no és tampoc reductible a un mer patriotisme. El nacionalisme esdevé fàcilment quelcom situat més enllà dels interessos particulars individuals o de grup, i és sentit com l’únic camí col·lectiu per a la construcció de l’únic esquema comunitari que ha de fer possible l’expandiment i la realització completa de les virtualitats individuals i de grup. A l’Estat espanyol del començament del segle XIX la guerra contra Napoleó féu néixer un modern nacionalisme espanyol que es mantingué en aquest pla d’identificació amb la lluita i la victòria contra els enemics exteriors i que sofrí una fortíssima crisi quan, en comptes de victòries, foren derrotes les que es produïren.

El nacionalisme, aleshores, s’afeblí en el seu àmbit espanyol i cedí el pas a vigorosos nacionalismes, com és ara el català i el basc. El tipus de nacionalisme que prové de la identificació entre la nació i l’estat necessàriament s’identifica, també, a l’hora d’escollir els seus fins i construir l’estratègia de la seva política, amb la raó d’estat.

Malgrat que Lenin sempre va tenir molt clar que calia respectar les minories nacionals (va arribar a qualificar la Rússia txarista com a “presó de pobles”) i sempre va defensar el dret a l’autoderminació de les nacions sense estat la praxi política nacional i internacional d’alguns marxistes, ha pretès d’oposar nacionalisme a internacionalisme o socialisme. La implantació d’estats comunistes no ha estat obstacle al sorgiment del nacionalisme entre aquells països. La crisi dels règims comunistes a l’Europa central i oriental ha reactivat o ha permès reaparèixer públicament, segons els casos, moviments nacionalistes en la dècada dels anys noranta. En una primera fase, l’eclosió nacionalista en l’antic bloc comunista es concentrà en tres àrees: la bàltica, amb la reivindicació independentista dels antics estats d’Estònia, Letònia i Lituània, incorporats per Stalin a la Unió Soviètica; l’àrea balcànica, amb el renaixement del nacionalisme serbi i també la voluntat independentista respecte a Iugoslàvia d’Eslovènia i Croàcia; finalment, l’àrea caucàsica, amb la presència, i l’enfrontament, dels nacionalismes d’Armènia, Geòrgia i l’Azerbaidjan.

L’esclat dels nacionalismes a l’Europa antigament comunista no ha provocat un contagi directe a l’Europa occidental, però sí que -unida a les perspectives de transformació nascudes de la unió europea- ha consolidat o alimentat alguns nacionalismes preexistents a l’occident, especialment els d’Escòcia, Flandes, Euskadi i Catalunya, que han fet servir els casos de l’est com un punt de referència.